Sistema unipartidista

Un estat unipartidista, sistema unipartidista o unipartidisme és una forma de govern en què només un partit polític té el dret de conformar el govern, generalment basat en una constitució existent.^[1] No es permet l'existència de cap altre partit polític de l'oposició. Com que el sistema de partit únic sorgeix d'eliminar qualsevol oposició als punts de vista oficials de qui ostenta el poder,^[2] en cas de permetre’s altres partits, aquests se subordinen al partit dominant.

El sistema unipartidista només es pot donar en règims dictatorials o totalitaris. L'única excepció és la del PRI (Partit Revolucionari Institucional) a Mèxic durant el segle xx.^[2] Durant la segona meitat del segle XX i principis del XXI les autocràcies unipartidistes han gaudit d’una expansió sense precedents. Els sistemes de partit únic s’han convertit en el govern autoritari més habitual. Alhora, són més estables i creixen més ràpidament que altres tipus d’autoritarisme.^[3]

Un sistema unipartidista no ha de confondre's amb els sistemes amb un partit dominant, que no prohibeixen l'existència d'altres partits polítics d'oposició malgrat no tenir probabilitats reals de governar. Tampoc cal confondre'l amb les democràcies apartidistes, les quals prohibeixen l'existència de qualsevol partit polític.

En determinats casos, el partit únic pot ser conduït a constituir una autoritat dins de l'Estat superposada a la del govern o, fins i tot a fusionar-se amb el govern o a substituir-lo. El sistema de partit únic es pot considerar llavors com un partit-estat.^[4]

Tot i que és anterior a l'"edat de l'oligarquia del Partit Whig anglès", que va durar del 1714 al 1783 a Gran Bretanya,^[5] el paper del Comitè d'Unió i Progrés sobre l'Imperi Otomà després del col d'estat otomà del 1913 sovint és considerat el primer sistema unipartidista.^[6]

↑ Clark, William Roberts; Golder, Matt; Golder, Sona Nadenichek. Principles of Comparative Politics (en anglès). SAGE, 23 març 2012. ISBN 9781608716791.
↑ ^2,0 ^2,1 Borja, Rodrigo. «Enciclopedia de la política» (en castellà). [Consulta: 8 setembre 2022].
↑ Magaloni, Beatriz; Kricheli, Ruth «Political Order and One-Party Rule» (en anglès). Annual Review of Political Science, 13, 1, 01-05-2010, pàg. 123–143. DOI: 10.1146/annurev.polisci.031908.220529. ISSN: 1094-2939.
↑ Jean Gicquel, Dret constitucional i institucions polítiques, Montchrestien, 1995, p. 146
↑ Holmes, Geoffrey; and Szechi, D. (2014). The Age of Oligarchy: Pre-Industrial Britain 1722–1783. Routledge. p. xi. ISBN 131789426X. ISBN 978-1317894261
↑ Bozarslan, Hamit. «Afterword: Talaat’s Empire: A Backward Country, but a State Well Ahead of Its Time». A: End of the Ottomans - The Genocide of 1915 and the Politics of Turkish Nationalism (en anglès). I. B. Tauris, 2019, p. 330. ISBN 978-1-7867-3604-8.

[1] Clark, William Roberts; Golder, Matt; Golder, Sona Nadenichek. Principles of Comparative Politics (en anglès). SAGE, 23 març 2012. ISBN 9781608716791.

[:0-2] 2,0 ^2,1 Borja, Rodrigo. «Enciclopedia de la política» (en castellà). [Consulta: 8 setembre 2022].

[3] Magaloni, Beatriz; Kricheli, Ruth «Political Order and One-Party Rule» (en anglès). Annual Review of Political Science, 13, 1, 01-05-2010, pàg. 123–143. DOI: 10.1146/annurev.polisci.031908.220529. ISSN: 1094-2939.

[4] Jean Gicquel, Dret constitucional i institucions polítiques, Montchrestien, 1995, p. 146

[5] Holmes, Geoffrey; and Szechi, D. (2014). The Age of Oligarchy: Pre-Industrial Britain 1722–1783. Routledge. p. xi. ISBN 131789426X. ISBN 978-1317894261

[6] Bozarslan, Hamit. «Afterword: Talaat’s Empire: A Backward Country, but a State Well Ahead of Its Time». A: End of the Ottomans - The Genocide of 1915 and the Politics of Turkish Nationalism (en anglès). I. B. Tauris, 2019, p. 330. ISBN 978-1-7867-3604-8.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]